Vàrem iniciar el mes de juny amb la inflació en perill de desbordament tan a Europa com Amèrica. La pujada del tipus d’interès es fa realitat, l’espiral preus salaris és una preocupació més que cal afegir a tot el conjunt de variables que ens envolten. Cal tenir present que quan es parla de mantenir el poder adquisitiu a nivell macro, vol dir que el que necessitem és disposar i aconseguir un nivell de consum privat acceptable que permeti fer créixer el PIB. El Banc d’Espanya demana el pacte de rendes, entre empreses, treballadors i ara afegeix funcionaris i pensionistes. El creixement previst del PIB es revisa i, sempre va a la baixa; ara el tenim en el 4,1 %.

El diferencial competitiu que tenim i tindrem, fa referència al turisme internacional que ens ve d’Europa, el qual també pateix la mateixa situació: inflació. Però quan arriba a Catalunya, malgrat la pujada de preus interiors, tot ho troba més assequible a l’hora de consumir serveis i comprar productes. Als turistes relacionats amb el dòlar, per la quasi paritat, també els passa el mateix i, per tant, creiem que el consum privat es podria mantenir en part gràcies a l’aportació del turista estranger. Esperem que la manca de personal que pateixen les empreses vinculades al turisme i al comerç, no sigui un hàndicap a l’aportació al consum privat per part del visitant ocasional.

Mentrestant, continua la lluita de tots aquells (són molts) que desitgen, segons ells, un turisme de “qualitat“, és a dir, menys gent, però que deixin més diners a la ciutat i al país, reduint el consum d’aigua, generant menys residus i respectant el medi ambient (sembla difícil per no dir utòpic i poc realista). El que cal, és que tant la capital de Catalunya com la resta de ciutats i pobles es vegin nets, es respecti la convivència ciutadana, la seguretat millori molt i molt, la justícia faci la feina que li correspon i que no fa i, que determinades activitats que donen imatge de tercer món deixin de funcionar. En definitiva, necessitem un turisme respectuós amb l’entorn i amb la seva gent, i també necessitem que les infraestructures d’accés funcionin correctament, tant les de terra, mar i aire.

La preocupació de molts economistes, acadèmics i d’altres, que podríem dir que abans passaven del món del consum -perquè no els despertava gens d’interès- es situa en les conseqüències de la inflació en la renda de les famílies. Tots sabem que les rendes més baixes són les que més pateixen, però totes elles, tant les baixes com totes les altres, modifiquen la distribució de la seva renda entre els diferents components del consum i aquí, és on es notaran els efectes en relació amb els diferents sectors d’activitat econòmica del món de la distribució comercial i dels serveis en general. La pregunta que ens fem és la següent: tenint en compte el creixement experimentat pels serveis de tota mena en l’última dècada i el seu increment de preus del darrer any, quina quantitat es disposarà de renda familiar per fer despesa comercialitzable? És a dir, per fer compra de productes, llevat dels de l’alimentació bàsica? La veritat és que és una pregunta trampa; porta mala intenció, ja que la resposta és molt complexa. Però el que és pràcticament segur, és que molts sectors del món del comerç, retail, es veuran obligats a fer un procés d’adaptació a aquesta nova situació, a la qual cal afegir el que s’emporta el món on line, sense de moment cap classe d’ordenació i, molt especialment, la gran plataforma digital per tots coneguda. Cal dir també, que el comerç físic en aquest mes de juny, repetint el que va passar el mes de maig, ha recuperat presència i com a conseqüència, part de la quota de mercat perduda en l’etapa de confinament.

La perllongació de les mesures per la crisi i per la inflació, primer tres mesos i després tres més fins finals de desembre, costaran un mínim de 15.000 milions d’euros. Més dèficit i més deute és el que ens espera. L’afiliació a la seguretat social creix, més públics i més del sector turístic, i els aturats baixen per sota dels 4.000.000. Diuen que és una bona notícia, la millor dels darrers anys. El BCE acaba amb la compra de deute i anuncia una pujada del 0,25 dels tipus d’interès el juliol i una més el setembre. Nou paradigma i nova etapa és la que iniciem després d’anys de fer anar la màquina de diners i de tipus negatius. Per cert, una “estocada“ més als pressupostos estatals, no per esperada, però sí amb conseqüències a la resta de partides pressupostàries i, molt específicament les relacionades amb les inversions. La pujada de tipus suposarà una aportació de 30.000 milions d’euros al pressupost de l’estat.

La FED torna a pujar els tipus, els tenen a l’1,75 %, és a dir, la lluita contra la inflació és prioritària. El BCE arbitrarà una mesura pels països endeutats per contribuir a la compra del seu deute i evitar que la prima de risc es dispari. Els actius financers continuen trontollant i els actius immobiliaris creixen. En pujar l’euríbor les hipoteques variables també ho faran i a curt i mitjà termini veurem els seus efectes en relació amb el consum privat.

Els índexs de producció industrial i manufacturer no són gens bons, tant a Europa com als EUA. Diuen que és un indicatiu d’una immediata recessió, però a “l’estiu tota cuca viu“.

Dit i fet, Barcelona serà la capital europea del comerç de proximitat per l’any que ve (2023). Quan anem tots d’acord, som imparables. I quan diem tots, volem dir: empresaris, institucions representatives, representants dels partits polítics i administracions. És a dir, un conjunt que demostra que quan anem a l’una som imbatibles.

Comertia va celebrar els seus primers 20 anys en un acte que recordarem sempre i, amb un vídeo demostratiu de la feina ben feta amb la participació, com a protagonistes, del conjunt d’empresaris que formen part del seu col·lectiu. Una vegada més compartir per competir es va fer realitat. Agraïment als set presidents de Comertia i a l’equip executiu que ho ha fet possible. Ara cal acabar l’apunt dient: anem cap als 25 anys. Som-hi.

Santi Pagés

Economista