Les mesures de confinament que afectaven les activitats econòmiques van desapareixent, per tant, ara sí que podrem fer comparacions i constatarem la veritat en què ens trobem. Veurem si aquell optimisme, per part de polítics i d’altres comentaristes (recordem allò dels anys 20), es fa realitat o bé, cal tocar de peus a terra i posar-se a treballar de valent per recuperar el temps perdut i per fer front a les seves conseqüències; que són moltes i molt dures de pair.

Pel que observem, estem molt contents amb el turisme interior, és a dir, el sector de l’allotjament, la restauració i d’altres relacionats amb l’oci i la cultura, es mostren satisfets amb el comportament dels ciutadans del conjunt de l’estat, però l’estat no hauria d’estar tan content, perquè el turisme internacional fa dos anys que es troba sota mínims i, la veritat són molts diners; divises que han deixat d’ingressar-se. Si fem un càlcul i considerem les dades oficials del 2019 com a vàlides, estem parlant de 80.000 milions d’euros i, si ho multipliquen per dos (2020-2021), la xifra és prou important com per a plantejar-se molt seriosament la seva recuperació.

Hem de recordar que Espanya, però molt especialment Catalunya, ocupava un dels llocs capdavanters pel que fa al turisme internacional. També caldria recordar el lloc que ocupa aquesta activitat econòmica entre les activitats productives i també el seu efecte tractor sobre la resta d’activitats. Recordem que el Turisme és el que va obrir-nos al món en la llarga etapa d’autarquia que la nostra economia va viure en el passat segle.

En l’àmbit conjuntural, però amb efectes estructurals, hem de fer front a diferents situacions. La més important per les seves múltiples conseqüències en el pressupost de l’estat, en el de les famílies (pèrdua de poder adquisitiu) i en els costos de les empreses i per tant, en la seva productivitat i competitivitat: la inflació que afecta a tot el món: 5,4% a EEUU, 4 % a Espanya i per damunt del 3,4% al conjunt d’Europa, Alemanya inclòs. Però amb intensitats suficientment diferenciades, doncs en el cas d’Espanya, a més cal afegir-hi l’escandalós increment del preu de la llum, i aviat el del gas; serveis en mans d’empreses que eren públiques i que en el seu dia varen ser privatitzades: les tarifes es varen convertir en preus.

Tanmateix l’alça dels carburants i de les matèries primeres, juntament amb els problemes de subministrament a la cadena de valor, amb els ja coneguts dels xips i components, l’increment dels denominats nòlits (transport marítim) i dels problemes amb el transport per carretera, fan que empreses del sector industrial i de la logística es vegin obligades a aturar la seva funció, tant de producció com de distribució, i com a conseqüència, el comerç presencial i també en línia es poden trobar i es troben amb manca de producte per atendre la demanda dels consumidors. Esperem, com si fos un desig, pel bé de tots, però difícil d’aconseguir, que en el quart trimestre de l’any la situació millori, doncs és en aquest període en què el consum i el Retail agafen el protagonisme de l’activitat econòmica.

A nivell macro, a conseqüència de la inflació, els Bancs Centrals es poden veure obligats a pujar els tipus d’interès. I si ho fan quan la recuperació econòmica no va com alguns esperaven, ens trobarem amb un nou paradigma de conseqüències desconegudes. De moment els tipus d’interès dels bonus inicien la seva escalada i les borses trontollen; que vol dir que entren, de moment, en un període d’inestabilitat.

Una vegada aprovats els pressupostos per part del Gobierno i entrats al Parlamento, cal que es discuteixin, es facin les esmenes i, finalment tinguem els números d’ingressos i despeses per l’any 2022. Com sempre, dubtem que les dues partides previstes es compleixin, peruqè es fa difícil que en una etapa tan canviant els polítics i l’Executiu la puguin encertar. Ens diuen que són socials, lògic en un govern progressista, però una vegada més es preveu un dèficit important i, si als ingressos inicialment previstos, que majoritàriament provenen de l’impost de la renda de les persones físiques, de l’IVA, en menor proporció de l’Impost de Societats i, extraordinàriament dels 27.400 milions dels fons Next Generation (primer dels 140.000 milions que han de venir d’Europa en set anys), si per causes extraordinàries, conjunturals-estructurals, no s’aconsegueixen les xifres d’ingressos pressupostades, una vegada més es veuran reduïdes les inversions en infraestructures amb la consegüent pèrdua de competitivitat del conjunt de l’Estat.

Per fi es varen reunir a París els representants dels països de l’OCDE per tractar la territorialització de l’Impost de Societats que afecta les grans multinacionals. Doncs fins ara, i encara en tenim per temps, aquest impost es tributa on es localitza la seu social que, òbviament és en l’Estat on el tipus impositiu és més baix. L’acord consisteix a aplicar un tipus mínim del 15% en tots els territoris on la multinacional obtingui beneficis. La mesura és justa i feia temps que s’anava demanant, especialment per part dels països perjudicats, que a Europa en són molts. Ara bé, cal tenir en compte que existeix la pràctica de guanyar quota de mercat perdent diners en el compte d’explotació, és a dir, no obtenim beneficis en aquest territori, estat, però sí que aconseguim eliminar competidors i obtenim més capitalització borsària. En definitiva, la no aplicada “taxa Google“ pretenia fer tributar per facturació, la qual cosa evitaria els efectes tributaris negatius de la pràctica abans esmentada, i que a més, es pot entendre com competència deslleial i abús de possessió de domini.

Per acabar, hem d’entendre que tot, o gairebé tot, ha canviat. Que les grans empreses cada cop són més grans (Opas, fusions i adquisicions) i que l’estat del benestar necessita la creació de riquesa per ser sostenible. I òbviament, aquí les empreses petites, mitjanes i també grans de cada país juguen un paper cabdal a l’hora de contribuir a la creació de riquesa, ocupació i ingressos pel pressupost de l’Estat. Aquesta introducció, paràgraf, l’hem escrit per fer-la arribar a tots aquells que tenen responsabilitats, de la mida que siguin, ja que els temps que venen seran molt diferents dels que hem viscut en els darrers 50 anys. Ni millors ni pitjors, però diferents. I per tant, cal fer un gran esforç d’adaptació. Però per aconseguir èxit, cal treballar units. L’individualisme és bo inicialment, però per créixer i poder competir en un món global cal fer realitat el nostre eslògan “compartir per competir “. Som-hi.

Santi Pagés

Economista