Iniciem el mes de la tornada massiva de vacances i ens informen que les famílies gasten més que ingressen, una diferència en negatiu que s’apropa als 3.000€ a l’any. Això es pot interpretar de moltes maneres; la positiva és que el patrimoni, diguem-ne immobiliari, pot respondre a una situació que hauria de ser ocasional, les altres, son molt variades i fins i tot negatives.

Destaquem que per diferents motius les famílies han estirat més el braç que la màniga fent valida aquella expressió castellana que diu “Dios proveerá’, però la conseqüència immediata és l’endeutament amb efectes sobre el consum a curt i mig termini i, a més podria, si es fes molt més gran, arribar a incrementar la morositat de les entitats financeres, entre moltes altres situacions.

L’actitud del consumidor es podria considerar normal davant d’una inflació alta i per contra uns dipòsits que de moment estan mal retribuïts. Per tant, davant d’aquesta estranya situació més val gastar, que vol dir consumir i viure millor, doncs s’està demostrant que l’estalvi sembla una cosa del segle passat que beneficia a les entitats financeres i molt poc o gens a l’estalviador normal i corrent. En definitiva, “pan para hoy y… para mañana“.

La situació macro és molt variada segons els continents i estats. EUA son els que van millor en ocupació, atur, inflació -3,7%- i, en superar una possible recessió a curt termini. Els tipus d’interès de la FED es mantenen en el 5,25%-5,50%, molt per d’amunt de la inflació, però en la reunió de setembre del organisme se’ns comunica que abans de finalitzar l’any és molt possible que tornin a pujar; una mala notícia pels inversos i molt especialment per la renda variable de la borsa de Wall Street.

Europa, molt igual al mes anterior, és a dir, l’activitat industrial i les exportacions no agafen ritme, però la inflació, encara molt alta, 5,2%, es va contenint i, molt especialment, la subjacent.

El BCE es veu obligat a pujar els tipus i es queden en el 4,25%, és a dir, un 1% per sota de FED. Els carburants ara son els que distorsionen, amb la decisió de l’Opep de reduir l’oferta i encarir els preus.

La Xina per fi millora. La fàbrica del món torna a funcionar, la producció industrial creix i les exportacions també  ho fan (cotxes elèctrics). Tot a ritme lent, però podríem dir que ara existeixen en el món econòmic global.

Espanya, una vegada més ens demostra que és un país turístic i el seu creixement depèn del turisme internacional. Si l’europeu no va com anava i el xinès esta parat, els procedents d’EUA creixen espectacularment. La divisa en te el mèrit i l’urbà encara més. Cal també tenir en compte que el Brexit ens ajuda amb els britànics, especialment d’origen asiàtic.

Al capdavall, una campanya turística de sol i platja acceptable i una urbana vacacional excel·lent i, molt específicament per Barcelona i el seu entorn metropolità. De totes maneres el Turisme ha de ser sostenible com la resta d’activitats econòmiques terciàries, doncs en cas contrari, allò que vàrem escriure en l’anterior apunt es podria convertir en realitat: morir d’èxit.

En definitiva promoció sí; la millor és el boca-orella i atraure turisme professional de congressos, fires, esdeveniments culturals i esportius, però molt especialment cal gestionar per posar ordre en un sector que distorsiona moltes coses.

Un exemple el tenim a la ciutat de New York, món lliberal, on s’han vist obligats a posar ordre en els pisos turístics i, molt especialment els comercialitzats a través de la plataforma digital Airbnb, més de 50.000, és a dir, en el pis han de conviure per un temps limitat els propietaris amb els turistes i, òbviament han d’estar donats d’alta en el municipi i pagar les contribucions corresponents. És la policia la que fa la inspecció i el control corresponent, d’una manera dràstica, doncs no deixa al turista ocupar el pis. Tot per evitar la gentrificació del barri i la competència deslleial, entre d’altres raons.

Un altre cas a destacar és el de Google. Ara en mans del jutge acusada de posició  de domini i de monopoli. Està clar que els bufets d’advocats i els fiscals tindran molta feina, correran molt diners i passarà molt temps fins que el jutge dictamini, doncs la polèmica esta servida en el món digital.

A nivell català estem pendents de l’Avantprojecte de Llei de Comerç, la que pretén posar ordre en les externalitats produïdes amb l’aparició del ecomerç tant en el sector com en el territori i vetllar per la seva sostenibilitat. De totes maneres, com ja és recurrent, la autoritat catalana de la competència hi veu alguns inconvenients en relació precisament a l’hora de preservar la competència entre las parts. En definitiva, arribem a la conclusió que posar ordre en el sector terciari mitjançant la legislació és una tasca difícil i complicada, doncs els interessos generals estan sotmesos a determinades ideologies que s’han prioritzat massa temps en el camp econòmic i, que cal substituir-les per preservar la sostenibilitat del sistema .

Aquest mes de setembre és el mes del retorn a la normalitat, el d’inici del curs escolar, el de la diada de Catalunya, el de la celebració dels 30 anys de Turisme de Barcelona, el de les eleccions a les Cambres de Comerç de Catalunya, el de les festes de la Mercè i de Santa Tecla, en definitiva, el de l’inici de la tardor i el del tancament del tercer trimestre de l’any.

A partir d’ara veurem com actua el consumidor després de la disbauxa de l’estiu i veurem també, si per fi la política de veritat es posa en marxa, doncs el quart trimestre és clau pel món del retail i pel creixement econòmic de l’any.

Com sempre cal compatir per competir i, molt especialment, cal fer sostenible el món econòmic i social. Som-hi.

Santi Pagés

Economista